Els molins fariners d’aigua

Els molins hidràulics són arquitectures d’ús industrial, que aprofiten l’energia de l’aigua per a l’elaboració de la farina. Donades les seues característiques els molins esdevenen un element patrimonial que pren significat més enllà de sí mateix. En efecte, el seu interès rau en el fet que s’integra en el casal, la xarxa de séquies, els assuts, i la resta d’elements hidràulics que conformen el nostre paisatge tan ric en patrimoni hidràulic.

Els molins hidràulics al territori valencià són del tipus de roda horitzontal. Corresponen a un model tecnològic de llarga durada que ha reproduït (gairebé sense variacions) la tipologia medieval; malgrat que alguns varen ser reconstruïts al segle XIX. A data d’avui, els molins valencians estan fora d’ús i la major part de les seues restes romanen abandonades.

Al nostre poble en tenim un d’aquests molins: El Molí del Real o de Poblet; però per tots és coneguda la difícil situació que travessa. Podeu llegir “Un tresor oblidat: El Molí del Real” per aprofundir més en aquest tema si és del vostre interès.

En aquest article: “Els molins fariners d’aigua” anem a oferir breument una presentació de com eren aquests tipus d’instal·lacions, donat el seu valor com un destacat llegat etnològic del nostre passat. Malauradament, aquests gegants estan avui abandonats i sovint quasi enderrocats a la majoria de municipis de les nostres comarques. Escassos són els ejemples que s’han protegit i musealitzats (per exemple el Molí Nou de Quartell, que s’ha convertit en Museu etnològic i de l’Aigua d’eixa població; o el Molí del Testar de Paterna, recentment rehabilitat per impulsar un museu etnològic a eixa localitat).

El nostre objectiu respecte al representant de Quart és situar-lo en el mapa i en la l’actualitat municipal per apropar-lo a la gent i que, almenys el seu llegat i la seua història no es perda.

Sens dubte, quan parlem del molí parlem de l’horta, de les séquies, dels assuts i, en definitiva, del mode de vida que fins no fa molt dirigia la quotidianitat del Quart; no únicament perquè l’economia era agrària sinó també perquè el forment i la farina eren part de la dieta bàsica de les famílies. El Molí representa els vestigis d’una societat que ja no existeix, aquella societat tradicional (pre-industrial) on els ritmes de vida eren altres i on el molí era una referència central. Cada família feia el seu pa, i tots duien al molí el seu gra per fer la mòlta.

> La fàbrica d’un molí hidràulic

El casal del molins és un construeix a les vores dels corrents d’aigua o sobre les séquies de reg. És una construcció sòlida, fabricada amb materials locals (pedra, rajola i fusta) i adaptada a funcionar amb corrents d’aigua reduïts. De fet, el molí compartia l’aigua amb els llauradors que la necessitaven per regar. Aquesta vinculació amb l’aigua s’utilitza precisament per  dividir el molí en dues parts principals segons estiguen en contacte amb l’aigua o no:

Zona en contacte amb l’aigua: la séquia o la bassa, el cup i el cacau.

L’aigua arribava a través de la séquia, i s’escolava dins la bassa o passava directament al cup (pou vertical on s’acumulava l’aigua en el moment de la mòlta); ací la séquia tenia un ventador, que gestionava l’exida de l’excés d’aigua. Alguns molins tenien un llavador o gamella al costat de la séquia per netejar i amerar el gra, a la vora del qual es trobava el sequer de rajoles o lloses de pedra, on s’assecava el gra acabat de remullar.

Del cup, l’aigua passava a la volta o cacau a través de la botana, un foradet on s’acoplava un canal de fusta, anomenat sagitia o sagetilla, que dirigia l’aigua al rodet o roda d’àleps. La sagitia tenia una obertura que es controlava des de la sala del molí, que permetia graduar l’aigua que anava a la roda amb el ganxo d’arrancar la mola, i així controlar també la velocitat de gir d’aquesta.

La roda estava formada per un conjunts d’àleps o paletes de fusta, sobre les quals l’aigua que eixia de la botana queia. Els àleps, alhora, estaven units a un arbre, que transmetia la rotació als mecanismes del molí. L’arbre es dividia en dos trams: l’inferior, de fusta i de secció quadrada, que descansava sobre una biga de fusta transversal a la cacau, anomenada banc; aquest tram de l’arbre es rematava amb la gorronera, una peça de ferro, que reduia el desgast, i que descansava sobre un dau de bronze, inserit al banc. El tram superior de l’arbre era de ferro, i tenia una part plana que encaixava dins la part final de l’arbre de fusta mentre la resta de la peça era rodona i s’inseria dins de la nadilla, ja dins de la mola.

Un cop l’aigua havia passat per la roda l’àleps es dirigia cap a una canalització subterrània (albellonada), des d’on tornava de nou a la séquia mare.

Zona independent: sala del molí, cambra i instal·lacions annexes (habitatge, corral, celler, forn, etc.).

Assentada sobre les voltes de la cacau es trobava la sala del molí, que era l’espai més gran, normalment una sala de volta on s’emmagatzemava la farina, el blat i les eines per cerndre la farina i separar-ne el segó. Era la sala on estaven les moles tant la de baix, fixa (mola sotana) i la de dalt, mòbil (mola volandera). Per tal de moldre amb més o menys finesa, les moles es separaven amb un ganxo de ferro (l’alçador de moles). Damunt de les moles, estava la gronsa, un recipient de fusta en forma de piràmide invertida i tapat amb una teula o gronseta. El cadell colpejava la gronsa per tal que el gra caiguera uniformement a l’ull de la mola superior. Envoltant les moles es trobava l’estorat, fet de llata d’espart, que acabà sent substituït per una caixa de fusta i llanda amb forats de ventilació per evitar que la farina ja mòlta i calenta afectara l’estorat. Finalment, mòlt el gra, la farina queia des de l’estorat pel farinal fins d’una bassa encastada al sòl, anomenada farinera o farnera.

En situació intermèdia trobem la sala de moltes, un espai situat a la planta baixa del molí, que allotjava la maquinària de trituració i molta, és a dir, les moles, la gronsa, el farinal, i la resta d’elements que conformen el mecanisme del molí.

BIBLIOGRAFIA:

Associació Valenciana d’Amics dels Molins (AVAM).

F. Sendra (2001): Passeig pels molins d’aigua de la Safor. Edicions del Bullent, Picanya.

Glick, Th. F., Guinot, E., Martínez, L. P. (editors): Els molins hidràulics valencians. Tecnologia, història i context social, València, Institució Alfons el Magnànim, 2000.

Fundación Juanelo Turriano (1996): Los veintiún libros de los ingenios y máquinas de Juanelo Turriano. Tomo III. Biblioteca Nacional, Fundación Juanelo Turriano y Ediciones Doce Calles SL. Madrid.

Anuncis

One response to “Els molins fariners d’aigua

  1. Retroenllaç: Un tresor oblidat: El Molí del Real | quart de poblet: història i patrimoni·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s