AMNÈSICS PER IMPOSICIÓ

Arran de les darreres eleccions municipals i autonòmiques, la constitució de governs d’esquerres ha comportat un canvi de rumb en el tractament de temes socialment delicats, com és el cas de la memòria històrica. Si bé és cert que alguns municipis porten anys treballant en el tema, sembla que la realitat política sorgida de maig de 2015 apunta una nova sensibilitat envers un tema que ha estat intencionadament apartat de l’escena pública.

Al llarg d’aquests mesos hem pogut veure com diverses corporacions municipals han avançat en la creació de comissions per a l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica, la qual cosa es tradueix, entre altres coses, en la retirada de símbols franquistes del carrer i en la col·laboració per a localitzar i recuperar els cossos de les víctimes de la repressió de la guerra i la dictadura.

Allò ben cert és que a l’Estat espanyol la qüestió de la memòria històrica vinculada a la guerra civil i al franquisme s’ha mantingut durant molt de temps –i continua mantenint-se- com un tema intocable, gairebé tabú, més associat a disputes polítiques que a una vertader interès col·lectiu. El fet que els nous governs estiguen trastocant eixe statu quo ha generat malestar entre els partits conservadors i sembla que l’assumpte recupera una certa actualitat, com ja va ocórrer fa uns anys amb l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica. Fins a cert punt eixe debat ha transcendit a la societat, i tot i que és un tema sobre el qual, a diferència d’altres esdeveniments històrics, la immensa majoria de la població –a excepció potser dels més joves- és capaç de donar la seua opinió, dels comentaris i les converses de la gent es desprèn un rebuig, inclús un desinterès, com si això de parlar de la guerra civil fos més un problema que una necessitat.

  • Per què remoure un passat traumàtic tan recent i dolorós?
  • Per què despertar els fantasmes del passat, si ara ja estem bé?

Aquesta és una opinió compartida per molta gent. I aquesta és, sense cap mena de dubte, la perspectiva de la despolitització:

No cal buscar responsables, el passat és passat i ja hem realitzat suficients esforços i travessat suficients penúries per ser on som. Consegüentment, es pressuposa que els interessos d’una “minoria exaltada i rancorosa” no poden sotmetre la voluntat general.

En definitiva, per a la societat espanyola la guerra civil representa eixa ferida que, tot i que ja no hi és, encara fa tremolar quan s’hi pensa, per això és millor eludir-la.

Òbviament la guerra fou un esdeveniment traumàtic que ha marcat per sempre la vida de moltíssimes persones que la visqueren, i que en molts cassos encara viuen. Tots hem tingut familiars que no han volgut parlar d’ella. Hi ha hagut una por generalitzada a que tractar el tema i abordar-lo de manera col·lectiva pogués fer reviscolar l’enfrontament. Encara més, hi ha una sèrie de generacions nascudes i formades durant el règim de Franco que, tot i no haver viscut la guerra, han volgut contribuir a eixe silenci i, de manera involuntària, exculpar els responsables de la dictadura, en especial a través de la consideració de la transició com un gran esforç col·lectiu sobre el qual els joves no tenim dret a opinar, malgrat que suposà la continuïtat en el poder de personatges clau del franquisme.

Jo, afortunadament, vaig nàixer en democràcia i no negue els assoliments d’eixe procés. No obstant això, com a historiador i arqueòleg, i especialment com a ciutadà que viu en un sistema democràtic, no puc ser partícip dels silencis al voltant de la guerra ni de la permissivitat respecte a l’herència franquista. Perquè estem parlant de la il·legalitat d’un règim imposat per les armes i de milers d’assassinats perpetuats durant i després del conflicte. I, sobre tot, perquè:

L’amnèsia col·lectiva que vivim continua fent patir moltíssimes persones que encara busquen els cossos dels seus familiars o per a les quals veure un símbol franquista dia a dia al carrer suposa rememorar un període amarg de la seua vida. I perquè resulta simplement intolerable que en els nostres dies es faça apologia d’un règim dictatorial.

Com podem permetre en una societat democràtica que alguns partits s’oposen obertament a la retirada de noms i símbols franquistes?

Com és possible que alguns joves militants d’eixos partits es mostren orgullosos de realitzar gestos feixistes, i que els seus dirigents ho qualifiquen de “chiquilladas”?

O que un jugador de futbol aparega el dia de la seua presentació en un equip espanyol amb una samarreta de Franco, i que encara hi haja qui intente excusar-lo?

Com podem permetre que es pretenga argumentar la inconstitucionalitat tant de la bandera franquista com de la republicana? O que es responsabilitze de la guerra a ambdós bàndols?

Silenciar eixa realitat i, encara més, equiparar responsabilitats, parla a les clares de dues coses:
  • l’escassa maduresa democràtica que encara vivim
  • i l’èxit del discurs dels vencedors, que ha calat profundament en la societat.

Què hem fet malament per a que, a diferència d’altres països que també patiren règims totalitaris com Alemanya i Itàlia, no siguem capaços de jutjar el franquisme i assumir responsabilitats públiques?

Per què ha tingut tant d’èxit el discurs de l’oblit, el dels vencedors, en la nostra societat?

En la meua opinió, els motius són diversos.

1.- D’una banda, els efectes de la transició mateixa.

El fet que es tractés d’un procés pactat entre les forces moderades i les pre-democràtiques va suposar que no hi haguera una ruptura respecte al règim anterior, sinó una continuïtat. Això va afavorir que des del poder no es responsabilitzés ningú de tot allò que havia suposat la guerra i la dictadura. En aquell moment, com per art de màgia, tots –inclosos alguns polítics del règim- estaven a favor de la democràcia, ningú no volia deixar passar el carro. I el missatge era clar: pensar en el present i mirar cap al futur. El passat, en canvi, era una llosa que impedia caminar amb fermesa, per això convenia deixar-la en el camí. I la societat, en la seua gran majoria, així ho va assumir.

2.- Un altre dels motius de l’amnèsia col·lectiva és, lògicament, l’herència de l’educació franquista, legitimadora del règim i criminalitzadora del sistema democràtic republicà i tot el que aquest va comportar. Les generacions anteriors als anys 80 no foren educades en valors democràtics, raó per la qual, tot i haver-se integrat i viure en un sistema democràtic, han interioritzat determinades pressuposicions, com el silenci consentit sobre la dictadura i la guerra tan característic de la transició. Només les generacions nascudes a partir dels 80 han estat veritablement formades en democràcia, i potser per aquest motiu és a aquestes generacions, en les quals m’incloc, a les quals ens pertoca abordar amb fermesa la qüestió de la memòria històrica. Finalment, tampoc no podem oblidar la influència de la mentalitat catòlica, encara present malgrat viure en un Estat aconfessional, que inculca idees d’exculpació i perdó inclús a qui, com és el cas, ha ostentat càrrecs públics i ha fomentat des del poder la violació dels drets fonamentals.

Tot açò posa de manifest la importància d’educar en valors democràtics.

Sense eixos valors no serem capaços d’abordar el tan necessari debat públic, seriós i respectuós, sobre la guerra civil, el franquisme i la transició i les seues repercussions en el nostre present.

Ací els historiadors i arqueòlegs tenim moltes coses a dir. Sovint se’ns percep com a professionals interessats en els temps llunyans i, en conseqüència, desvinculats de la realitat del present, com si ens preocuparen més les societats del passat que la nostra. La realitat, en canvi, és que tenim una responsabilitat pública, i des de certes corrents i sectors de l’arqueologia i de la història fa temps que es treballa per a contribuir a acomplir eixa responsabilitat. Atesa la nostra formació i dedicació al coneixement del passat, a nosaltres ens correspon oferir una visió argumentada i crítica dels esdeveniments –recents o remots-, tot rebutjant les manipulacions i els usos discriminatoris.

En el cas de la guerra civil i el franquisme això es tradueix, per exemple, en desmuntar la instrumentalització política, molt freqüent en els debats i en els mitjans de comunicació; visibilitzar el conflicte i les seues conseqüències i contribuir a formar una opinió pública crítica; rebatre l’herència del franquisme i la seua presència a la vida pública, ja siga en discursos polítics, en monuments o en símbols al carrer; i, per suposat, posar l’arqueologia al servei de les famílies afectades per tal de trobar els cossos dels desapareguts i poder soterrar-los dignament, per a la qual cosa –no cal oblidar-ho- cal el suport de les administracions públiques, situació que, malauradament, no es dóna amb tanta freqüència com ens agradaria.

No obstant això, la solució no prové exclusivament dels professionals de la història. El compromís ha de ser col·lectiu:

  • necessitem una educació que forme en principis democràtics,
  • uns polítics que no banalitzen el tema,
  • uns debats en els mitjans de comunicació que eviten l’enfrontament com a simple recurs d’espectacle.

En definitiva, la memòria històrica de la guerra civil i del franquisme ha d’esdevindre un tema de veritable interès públic perquè, més enllà de les disputes entre partits i dels discursos populistes, estem parlant de contribuir a reparar moralment la vida de moltes persones –vives i mortes- i de contribuir a superar un trauma històric que encara en l’actualitat ens afecta al conjunt de la ciutadania. Al cap i a la fi parlem de dignitat democràtica.

Tono Vizcaíno – Doctor en Arqueologia

Anuncis

2 responses to “AMNÈSICS PER IMPOSICIÓ

  1. Es hora de ejercer el derecho a la verdad. ..NNUU nos ofrece recomendaciones para abordar los derechos de las víctimas y los derechos colectivos a conocer lo sucedido y tomar medidas de no repetición. ..Sólo falta voluntad política.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s