El patrimoni fotogràfic: El difícil camí des de l’àmbit privat a l’àmbit públic.

En la nostra cultura, és poc probable que a ningú li ocórrega alló que Nigel Barley conta en el seu llibre L’antropòleg innocent.

L’autor, que es trobava en el nord de Camerun fent treball de camp per a realitzar la seua tesi sobre els dowayo, ensenya un cert dia als hòmens de la tribu fotografies de lleons i lleopards per a conéixer millor la seua percepció sobre la fauna de l’estepa. L’antropòleg relata com pegaven voltes una vegada i una altra a les fotografies, intentant desentranyar el contingut d’aquelles estranyes imatges, per a acabar reconeixent: “No conec aquest home”. Els dowayo no eren capaços de distingir els animals que les nítides imatges reproduïen perquè no estaven introduïts en la cultura de la imatge.

La raó per la qual nosaltres no aconseguim entendre com pot haver algú que no sàpiga llegir una imatge, que no puga desxifrar els codis formals i estètics que s’amaguen en un simple tros de cartó, és simplement perquè nosaltres estem exposats a la imatge des que naixem, per la qual cosa des de xicotets estem acostumats a interpretar el contingut d’una fotografia amb absoluta normalitat.

Tots tenim muntons de fotografies en les nostres cases. Guardades en caixes o en àlbums, classificades per orde cronològic, registrades amb una data o un xicotet comentari, les fotografies glossen la nostra existència, testimoniant d’alguna manera els xicotets moments en què, mirats amb la distància del temps, suposem que vam ser feliços.

Estem rodejats per totes bandes de fotografies: en tanques publicitàries, en televisió, en Internet, en revistes, en les parets de la nostra pròpia casa, etc. La nostra vida quotidiana està tan impregnada d’aquesta tècnica, que els telèfons mòbils que portem damunt, dotats -entre altres funcions- d’una càmera fotogràfica de qualitat res menyspreable, s’han convertit en un apèndix quasi insubstituïble del ser humà contemporani. Tanmateix, aquesta era de la superabundància iconogràfica, on tot està saturat d’imatges, no pot fer-nos oblidar, que la fotografia era fins fa relativament poc de temps un bé escàs, en mans d’uns pocs que havien sigut els clients habituals dels pintors retratistes i que, a partir de la mitat del segle XIX, es fan retratar en gabinets fotogràfics dotats de sumptuosos escenaris, amb tot el que és necessari per a emmarcar dignament al retratat.

En l’actualitat, la quantitat de fotografies que posseïm (en format paper o digital, tant dóna) permet visionar la nostra vida i la de la nostra família com una crònica visual, un documental biològic en què s’advertixen les empremtes del pas del temps, els canvis fisonòmics operats en el rostre i en el cos, resultat lògic del transcórrer dels anys. Però fins als anys 40 del segle XX, que les tècniques de reproducció es fan més ràpides i senzilles i els xicotets formats es generalitzen, la majoria de les persones no tenien més que una xicoteta quantitat de fotografies, com a màxim unes desenes d’elles. Aquest xicotet repertori d’imatges personals i familiars era com el retaule narratiu de la vida dels individus, i el seu valor simbòlic s’acreixia per quant eixos records en format de paper constituïen una part important del seu capital afectiu. Manar fer-se un retrat constituïa sens dubte un moment important, i l’ocasió mereixia posar tot l’interés necessari per a eixir bé en la foto. L’hàbit de fotografiar-ho tot o quasi tot en l’actualitat ha desvirtuat el sentit d’eixes seqüències que les persones construïen com un bagatge iconogràfic, trivialitzant eixe acte quasi sagrat que representava per als nostres iaios el fer-se una fotografia.

En eixe procés de conservar els moments més importants d’un ser humà, prenem constància fotogràfica del naixement, es capta la Primera Comunió, el servei militar, el matrimoni i fins i tot, en èpoques passades, es fotografiava també la mort. És a dir, els coneguts com a ritus de pas del ser humà, les transicions biològiques i socials (pas de l’edat infantil a la joventut, de la joventut a l’adultesa, de la solteria al matrimoni). Però la fotografia no sols registra persones, sinó també objectes i esdeveniments importants per a la comunitat: una processó, una romeria, una festa laica o un míting polític. Una simple reunió d’amics, una trobada de futbol, una excursió o els paisatges urbans o naturals de l’entorn on es viu o de la ciutat que es visita, la fàbrica o el taller on es treballa, un cercavila amb motiu d’una celebració festiva o un espectacle. Qualsevol acte del ser humà, públic o privat, mereixedor de ser recordat, era i és raó suficient per a ser perpetuat.

El concepte de patrimoni, allò susceptible de ser conservat, estudiat i divulgat, és un ens voluble i capritxós, subjecte a les consideracions que una comunitat posseïx respecte al que és mereixedor de ser tingut com a tal. El criteri primer a què s’acull indubtablement és l’antiguitat, de tal manera que una fotografia per exemple de la dècada de 1860 és considerada indefectiblement un objecte valuós, amb independència de l’interés que posseïsca o la informació que proporcione, ja que en ella prima la bolla del temps sobre qualsevol altra consideració. No oblidem en aquest sentit que la fotografia és una tècnica relativament recent, i qualsevol reproducció datada per exemple en la mitat del segle XIX constituïx un vestigi quasi arqueològic. Però també és cert que la validesa del criteri cronològic s’acompanya quasi sempre del caràcter que la fotografia posseïx com a document que ajude a comprendre millor una època. Si eixa mateixa foto de 1860 representa a una persona o grup de persones vestides de determinada manera, en una actitud concreta en l’estudi d’un fotògraf, amb una posada en escena en què apareix un fons naturalístic o clàssic, la informació que ens està revelant la imatge ja és de per si important: una forma de vestir, un vestit que descriu la posició econòmica del retratat, una posa que ens descobrix unes claus de comportament social, o una gestualitat i expressió del rostre que ens parlen d’uns convencionalismes que remeten al sistema de pensament hegemònic en un moment donat.

La fotografia remet així mateix al seu valor de testimoni històric, reflex d’un període determinat, i dels canvis operats en la societat, l’economia o la política. Prenguem com a exemple una fotografia d’un grup de dones joves en una fàbrica en els anys 30. La imatge podria prendre’s com un simple retrat col·lectiu –que ho és- d’uns xicotes que desitgen tindre un record de la fàbrica on treballen i de ls seus companyes. Però també pot fer-nos comprendre el profund canvi social que va significar la incorporació de la mà d’obra femenina al món laboral en un país com Espanya en eixos anys. Eixes possibles múltiples lectures que podem extraure de la fotografia ens porten a posar el focus d’atenció sobre les enormes possibilitats que té la imatge com a objecte d’anàlisi social.

El límit temporal que donem a la fotografia com a patrimoni cultural és òbviament arbitrari. El que ahir no era considerat patrimoni hui ho és, i la seua conversió es pot deure al lògic pas del temps, que tot ho empalustra de nostàlgia, o a la imprevisible importància que ha adquirit una imatge testimoni d’una pràctica cultural desapareguda o en perill d’extinció.

Quan es convertix la fotografia en patrimoni? Què és el que fa que considerem patrimoni una cosa que només és a priori un bé personal i, per tant, no subjecte a la mirada de qualsevol?[1]

La fotografia, pel seu caràcter generalment privat, sol estar en mans de particulars, que la conserven en virtut del seu valor com a relíquia familiar, complint l’objectiu, entre altres, de servir com a eficaç recordatori d’un iaio, un tio, els pares ja difunts o un parent llunyà del qual es tenen referències de segona mà. El procés pel qual una fotografia qualsevol passa a ser patrimoni de la comunitat és complex i atzarós, ja que ha de complir un itinerari que servisca per a mudar una simple imatge en un objecte valuós, i que la comunitat ho perceba de tal manera. En altres paraules, una fotografia, a més de reunir unes característiques tècniques adequades d’enfocament, claredat, llum, enquadrament, etc., deu també contindre algun dels trets que fan possible que un tros de cartó imprés es convertisca en un document de rang històric, artístic o etnològic, més enllà de la seua virtualitat com a objecte memorialístic personal.

En tant que objecte que evoca persones o paisatges amb un significat especial per al posseïdor, en quant depositària d’uns valors emotius que fan que adquirisca caràcter de tòtem de l’estirp familiar, la fotografia esdevé patrimoni. Patrimoni afectiu, sí, patrimoni sensible –per la seua capacitat de suscitar emocions, de reproduir sensacions, d’originar records-, patrimoni personal, primer pas per a la conversió en patrimoni cultural. Perquè quan la fotografia es conserva, quan el seu significant l’eleva a categoria d’entitat digna de ser preservada, de ser rescatada de l’immisericorde oblit, obté llavors un reconeixement que actuarà de salvaguarda davant de possibles eventualitats vitals –un trasllat de vivenda que posa en perill les pertinences de tota una vida, les inevitables expurgacions davant d’una necessitat espacial a casa, etc.-, i acompanyarà el propietari fins a la seua mort.

Comença en aquest moment -el de la mort del posseïdor de la fotografia- un viatge que està sotmés a la pura contingència, al procel·lós atzar, ja que la seua conservació posterior dependrà de factors com l’herència – a qui es deixa el llegat fotogràfic-, la sensibilitat del nou propietari de la fotografia, la seua major o menor coneixement de la identitat de les persones que apareixen en les imatges, etc.

El procés de discriminació del conjunt del llegat per part del nou amo –unes fotografies que es conserven i altres que es rebutgen en virtut d’una major o menor aproximació emocional als personatges que apareixen en elles- constituïx un primer garbellament de les fotografies que poden arribar a convertir-se en patrimoni cultural. També la major o menor antiguitat de la foto pot ser un criteri utilitzat per a la conservació de la mateixa. El seu estat de conservació, l’existència d’algun defecte de la pròpia imatge –fosca, desenfocada, cremada, sense contrast- són altres de les causes per les quals la decisió pot caure del costat de la preservació o bé de la pèrdua.

Però també és cert que no totes les fotografies, per antigues que siguen, són susceptibles de ser considerades com un bé patrimonialitzable. Ho seran sempre que oferisquen algun element d’interés que aporte una certa coneixement de la societat i l’època en què es va realitzar. Hauria de mostrar almenys algun aspecte que faça referència a com es vivia, com es vestia, com es treballava, com es convivia, com eren les ciutats o els pobles on habitaven i també els components immaterials de la cultura –creences populars, religiositat, celebracions festives, rituals col·lectius, sabers i tècniques relacionats amb l’artesania, etc.

Arribats a aquest punt, pareix innecessari assenyalar que Quart de Poblet conté un patrimoni fotogràfic important encara que ocult en part. Traure-ho a la llum és una tasca de tots.

Els organismes públics han d’articular i promoure polítiques culturals que contribuïsquen a visibilitzar aquest patrimoni amagat, sensibilitzant els ciutadans en la importància que eixes fotografies guardades en un àlbum o en una caixa tenen per al coneixement de les formes de vida del passat en el municipi.

Com poden fer-ho?

En forma d’exposicions, impulsant estudis acadèmics i/o divulgatius o mitjançant publicacions que reunisquen temàticament diferents aspectes socials, religiosos, polítics, econòmics o laborals de la població. També constituint un arxiu fotogràfic que done cabuda al material cedit o donat pels veïns, demanat en projectes d’investigació o recopilat d’arxius i biblioteques provincials o nacionals. Les tecnologies actuals permeten realitzar còpies digitals de gran qualitat, i moltes d’eixes institucions culturals ja disposen d’un portal web on apareixen emmagatzemades, a disposició del públic. El procés de recerca pot oferir resultats molt interessants, i en un curt espai de temps. I no sols en organismes públics. Les pàgines dedicades al col·leccionisme brinden l’oportunitat d’aconseguir materials de vegades desconeguts. Així mateix les xarxes socials afavorixen la relació d’usuaris amb interessos comuns que es troben a milers de quilòmetres de distància, possibilitant l’accés a documents gràfics inèdits de notable valor per al coneixement de la cultura local.

Però també el ciutadà ha de conscienciar-se que eixos trossos de cartó impresos que guarden la memòria dels seus sers volguts, són un tresor que pot contribuir a ensenyar les pràctiques culturals col·lectives de generacions passades. La resistència d’alguns propietaris de cedir les fotografies dels seus familiars s’explica, en primer lloc, pel fet que eixes imatges constituïxen una herència emocional de iaios, pares o tios, però també són reflex del rebuig actual cap a algunes de les pràctiques que les fotografies mostren. Exemple d’açò últim és l’inconvenient de molts propietaris a cedir –i fins i tot a mostrar- les fotos post-mortem que posseïxen. Salvar aquestes reticències, més que justificades pel component afectiu que comporten, facilitaria el necessari transvasament d’aquest patrimoni fotogràfic des de l’àmbit estrictament privat a l’àmbit públic, primer per a posar-ho en valor, i en segon lloc per a possibilitar la seua divulgació.

José María Candela Guillén

Museu Valencià d’Etnologia

Nota:

1 En contrast amb el patrimoni immoble, que es mostra públicament en forma d’edificis de diferent caràcter (religiosos, civils, etc.), la fotografia es reserva habitualment a l’àmbit privat.

*Volem agrair la família López Monzó la cessió de totes les fotografies que il·lustren aquest article, les quals formen part de la seua col·lecció particular.

Pots vore les fotos d’aquest article a millor tamany i qualitat a MEMÒRIA GRÀFICA DE QUART DE POBLET

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s