EL DESAPAREGUT PALAU DEL MARQUÉS DE TREMOLAR

Segur que reconeixeu aquesta foto que aparegué publicada al llibre “Contes per als néts” en 1993. Nosaltres simplement l’hem editat com si fóra un dibuix per evocar l’encant i el misteri d’aquesta gran casona. A la part de dalt hem afegit la signatura original feta a puny i lletra per José de Navarrete i Vergadà Peris i Rodríguez de la Encina, tercer marquès del Tremolar.

El Palau del Marqués de Tremolar és una de les edificacions més evocades en la memòria visual dels quarters. Construït al segle XIX sobre l’antiga casa familiar dels Peris i Perdiguer, ocupava l’espai comprés entre la plaça del Dau i la plaça de l’actual l’Ajuntament. Malauradament, l’edifici va ser enderrocat i hui en dia quasi no tenim record d’ell més que algunes fotos antigues i els testimonis d’alguns quarters i quarteres que encara ens han descrit com era. Però…

Qui era el marqués de Tremolar? Què feia a Quart? I per què va construir ací un palau?

Cal remuntar-se a la història familiar dels Peris per entendre la relació del marquesat de Tremolar amb Quart i explicar per què s’alçava al centre del poble el seu palau. Hem de viatjar al segle XIX i remuntar-nos al segle XVI; si ens acompanyeu en aquest viatge al passat us expliquem una mica més d’aquesta història…

EL MARQUESAT DE TREMOLAR i QUART

Manuel de Navarrete Peris Perdiguer fou el segon marqués del Tremolar, des de l’1 de maig de 1854 fins a la seua mort el 17 de gener de 1871. No obstant, tot i que hi ha gent que li atribueix el marquesat, no fou ell qui adquirí la seua fortuna sinó que la seua presència i propietats a Quart les heretà dels seus avantpassats: Els Peris.

Els Peris emparentaren amb els Navarrete quan son pare, Manuel Navarete y Rezábal (primer marqués de Tremolar desde 1818) contrau matrimoni amb Pasquala Peris-Perdiguer Mallent, tal i com hem pogut descobrir reconstruint l’arbre familiar d’aquesta nissaga.

Arbre genealògic Família Peris (El·laboració pròpia QPHP)

Arbre genealògic Família Peris
(El·laboració pròpia QPHP)

Els Peris van arribar a Quart a finals del segle XVI segons es confirma a la documentació local de l’època, on Joan Peris apareix citat ja en documents de Quart de 1580. Joan Peris es traslladà des de Castelló a València en 1566 i va consolidar-se a la ciutat del Túria com a mercader i terratinent distingit; destacant entre altres negocis en el de la gestió dels arrendaments de drets senyorials i impostos. Entre molts altres va arrendar el delme de Quart i Aldaia en 1590.

La seua relació amb Quart és destacada, ja que al nostre poble comença una estratègia de compra de terres i immobles per ampliar la seua hisenda personal. Així,  ja en 1572 compra al poble (per 340 lliures) unes cases i un hort al carrer Major/Camí Real de Requena, el domini útil de les quals pertanyia a Anna Abat. Dos anys més tard, comprarà a Miquel i Joan Fita la casa contigua al mateix carrer. Seguidament Joan Peris es farà amb altra casa a eixa mateixa ubicació i en 1581 comprarà a la vídua d’Onofre Fita una altra casa al carrer de la Pilota per 160 lliures.

Sens dubte, Peris va aprofitar les dificultats financeres d’algunes famílies per continuar ampliant les seues propietats al cor i epicentre de Quart. Així en juny de 1584 compra la casa i l’hort que Domingo Bonamat i Josep Llobregat tenien a l’inici del carrer Major (que passaria a ser coneguda com Taverna de Peris); i en desembre del mateix any, adquireix dues cases i un corral d’Esteve Montaner, que lindaven amb les cases que ja posseïa. En 1591 li compra a Pere Pou la casa i el corral contigu a la taverna.

Amb aquesta estratègia d’adquisició de cases, Peris acabà fent-se amb tot un conjunt de propietats que conformaven l’illa d’immobles que avui coneguem com Plaça del Dau, carrer Antic Regne de València, Plaça del País Valencià, El Portalet i Carrer Verge del Pilar, fent-se l’amo de les viviendes que els Fita, els Montaner i els Segòvia havien posseït per més de mig segle. És precisament en aquesta localització on s’alçaria la casa familiar, coneguda com Casa Gran del Peris.

Però a més de viviendes també inicià una estratègia d’adquisició de terres a les partides d’horta i secà de Quart. Reunit tot aquest conglomerat de finques i terres, Joan Peris va constituir al seu testament de mort un vincle de masculinitat i primogenitura. Aquesta institució jurídica (el vincle) permetia mantindre el conjunt de béns vinculats entre sí. Els béns així vinculats passaven a l’hereu primogènit, de manera que el gruix del patrimoni d’una família no es disseminava sinó que només podia augmentar i es preservava durant les generacions posteriors.

Així, a l’any següent de la mort del fundador, Joan Peris, la seua filla primogènita Joana Àngela Peris instaura el vincle (corre l’any 1601); però en morir ella sense descendència, la línia d’herència recaurà en el primogènit de la seua germana Anna (casada amb Macià Abella): Joan Peris Abella.

Les propietats de Joan Peris Abella a Quart eren les següents a data de 31 de juliol de 1628 segons declara el majoral Miquel Veyà: “la casa Gran i la Taverna i terres d’horta a l’Arquello, a les Eres, al Roll del Pler, i terres de secà a la Lloma, al Pla Davall, al Pessebret, en Bovalar i al camí de Xest”. Aquest personatge també apareix a documentació de l’època on s’explica com allà per 1633 Joan Peris Abella i Otger Català foren denunciats per construir dues almàssares en Quart de Poblet i Aldaia, respectivament, a les quals acudien els veïns per fer oli. Aquests fets foren denunciats pel perjudici que creaven al monestir de Poblet, senyor feudal dels municipis, que posseïa els monopolis senyorials sobre el forn, el molí i l’almàssera. Finalment el litigi contra Joan Peris Abella es va resoldre en agost de 1639 amb una sentència de la Real Audiència que prohibia als vassals i terratinents de Quart tindre qualsevol almàssera que no fóra per a us personal i propi.

PERÒ COM PASSÀ LA CASONA DELS PERIS A CONVERTIR-SE EN PALAU DEL MARQUÉS DE TREMOLAR?

Per entendre com es vinculen les famílies Peris i Perdiguer i posteriorment els Peris-Perdiguer amb els Navarrete i el marquesat de Tremolar cal que continuem desxifrant l’arbre genealògic que hem pogut reconstruir des de 1974, quan mor la marquesa Concepción de Navarrete i Alonso i accedeix al títol de Tremolar José Zaforteza i Montaner (desvinculant-se ja de Quart el marquesat) fins el segle XVI amb Joan Peris, el fundador del vincle i terratinent amb propietats a Quart.

Genealogia Marquesat de Tremolar (El·laboració pròpia QPHP)

Genealogia Marquesat de Tremolar (El·laboració pròpia QPHP)

Al segle XVII, Joan Peris Abella, nét del fundador, deixa en herència el vincle a la seua primogènita Clara Peris, que contraurà matrimoni amb Gregori Perdiguer. És aleshores quan aquests dues grans famílies, els Peris i els Perdiguers, emparenten. Evidentment aquestes polítiques i estratègies de cassaments entre grans noms eren una pràctica molt comuna que buscava unir grans fortunes. D’aquest enllaç naix Tomàs Perdiguer Peris, un personatge que de nou ha deixat rastre als documents històrics en ser ell l’autor del manuscrit “Arbitris i notes per a Quart i València”, redactat entre 1679 i 1698; tal i com han confirmat Ardit i Valldecabres.

Tomàs Perdiguer residia a la ciutat de València, però posseïa gran part de la seua hisenda a Quart en règim d’emfiteusi: Contracte pel qual un senyor (en el cas de Quart, el Monestir) dóna a una altra persona (emfiteuta Tomàs Perdiguer) el domini útil d’una cosa immoble, tot retenint-ne el domini directe, a canvi del pagament d’un cànon de l’emfiteuta.

Curiosament, és precisament ell qui inicià un canvi de nom de la línia de descendència que explica per què coneguem a la familia com Peris-Perdiguer en lloc de Perdiguer-Peris, com deuria ser donat que eixe és l’ordre dels cognoms de son pare i sa mare. L’explicació és senzilla i s’argumenta amb la constitució del vincle que la seua besàvia Joana Àngela Peris havia creat en 1601. Així en 1688, quan mor sa mare Clara Peris, Tomàs hereta el vincle familiar i decideix canviar el seu nom de naixement (T. Perdiguer Peris) pel de Joan Peris Perdiguer, posant en valor el cognom de sa mare i adoptant el nom del seu rebesavi, Joan Peris, fundador del vincle.

Segons ens ha informat Rafael Valldecabres Rodrigo, Joan Peris Perdiguer figura en la inscripció del Pont del Real com ciutadà de València i conseller en 1682, amb responsabilitats en la Fàbrica de Murs i Valls. Aquest Joan Peris Perdiguer casarà amb Maria Antònia Llop i tindran 5 fills, sent el primogènit Josep Peris Llop àlies Perdiguer; qui viu ja al segle XVII.

Sabem pels documents històrics que Josep Peris s’enfrontarà al Monestir de Poblet en 1749 en intentar lliurar-se de capbrevar al monestir, és a dir, intentar estar exempt de declarar els drets del seu senyor directe (el monestir) sobre els immobles que ell té en domini útil. Evidentment la sentència jurídica fou favorable al monestir de Poblet; però aquest document ha permès comprovar la continuïtat del vincle, 150 anys després de la seua fundació ja que el propi J. Peris Perdiguer declarava quins eren els seus béns sotmesos al senyoriu de l’abat de Poblet i del monestir de Sant Vicent:

Casa grande, en la calle por la qual se va al camino real de Requena, con su huerto, corrales, bodegas, cisterna y caballerizas, que con el hospital del lugar, que la abrasa a la esquina, haze una casera, cuya casera con los dichos huerto, corrales, cisterna, lagares, aposentos y caballerizas, se obró por Juan Périz, mercader, de diferences casas inmiscuidas en ella del presente; tiene seis puertas de casas y por el todo está tenida y obligada a censo de 42 sueldos 6 dineros y 1 sueldo de morabatí…  Otra casa que comúnmente es llamada la taverna dc Pérez, a censo de 21 sueldo, a razón de 7 por cada puerta, mas 1 sueldo de morabatí, aunque en el cabreve que otorgó el padre procurador de Juan Périz Abella, que abaxo se dira, sólo se reconoció el censo de catorce sueldos pues tenía 2 puertas y ahora tiene 3…; 17 cahizadas de tierra poblada de moreras, huerta partida del Plet, a censo de 7 sueldos por cahizada…; 16 cahizadas de tierra campa con algunos olivos, partida de la Lloma, a censo de 4 dineros por cahizada…; 8 cahizadas de algarrobos con aljibe, secano, partida del Pladavall, a censo de 4 dineros por cahizada…; 11 cahizadas de secano, partida de la Hornbrada del Pesebret, a censo de 4 dineros por cahizada. 7 cahizadas de tierra con algarrobos, partida del Bovalan. 6 cahizadas de garroferal, partida del camino de Cheste. 12 cahizadas tierra campa, partida de la Hombrada; 22 de la Lloma… i 12 cahizadas de viña rodeada de olivos…”.

Seria també ell, qui manifestava davant l’autoritat judicial la vespra de Nadal de 1706, que les seues cases en el lloc de Quart havien sigut destruïdes “por causa de la acción de los enemigos de nuestro señor rey Carlos III, que Dios guarde, quienes llegaron en el año presente al lugar de Quart e incendiaron y derruyeron la casa grande de la calle Mayor…”. Evidentment fa referència a la Guerra de Sucessió que afecta el poble i el seu patrimoni a principis del segle XVIII; raó per la qual explicava la necessitat de reconstrucció de la Casa Granuno de los bienes más preciosos que forman el vínculo” per tornar-la a la seua antiga esplendor.

Les evidències documentals demostren la rellevància de la família Perdiguer a Quart; aquesta de fet, quedarà fossilitzada en la toponomia de l’època, ja que el carrer on es trobava la Casa Gran (inici de l’actual carrer Antic Regne fins la plaça de la Bàscula) passà a nomenar-se carrer Perdiguer. Posteriorment, la casona familiar donaria pas a la casa senyorial coneguda popularment com Palau del marqués del Tremolar perquè el nou amo de la hisenda, segons consta al llibre del Padró de Riquesa de Quart de 1812, seria Manuel Navarrete, rebesnét polític de Joan Peris-Perdiguer (autor d’Arbitris) i pare de Manuel de Navarrete Peris Perdiguer, segon marqués de Tremolar.

La vinculación de les dues famílies es materialitza quan una rebesnéta de Joan Peris-Perdiguer, Pasquala Peris-Perdiguer Mallent, es casa en 1798 amb Manuel Navarrete y Rezábal (1770-1832), que seria nomenat primer marqués de Tremolar tal i com es publicaba el 8 de setembre de 1818 a la Gaceta. El marquesat té origen en un llogaret de barraques vora l’Albufera, en terme d’Alfafar, que s’anomena El Tremolar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una vegada produïda la desamortització eclesiàstica en 1835 i l’abolició dels vincles i primogenitures en 1841, Don Manuel Navarrete Peris-Perdiguer, segon marqués de Tremolar, va adquirir domini total i incondicional sobre les seues possessions en Quart i Aldaia, abans tingudes en emfiteusi del monestir de Poblet. El seu fill primogènit i hereu, José de Navarrete i Vergadà Peris i Rodríguez de la Encina, tercer marqués de Tremolar, va aconseguir la confirmació del seu títol nobiliari del rei Amadeu de Savoia el 27 de juliol de 1871. Com a aristòcrata i home públic va arribar a ser alcalde de València, vicepresident de la Diputació i senador per la Societat Econòmica de València 1884-1885, 1885-1886; així com Senador per la província de València en els biennis de 1891-1893 i 1896-1898. Les seues rendes anuals arribaven a les 20.214,97 pessetes, el 60% de les quals procedien dels seus arrossars en la partida del Tremolar, estesa per Sedaví, Alfafar i Russafa. El residu de l’antic vincle dels Peris a Manises (24 cafissades de secà), Quart (7 cases, 43 cafissades de secà i 18 de regadiu) i Aldaia (37 cafissades de secà) significava només el 27,5% de les rendes del senador en 1884. 

José de Navarrete i Vergadà va promoure la construcción de la plaça de bous de València i en 1862 va construir a la ciutat de València la veritable i més coneguda Casa-Palau de Tremolar al carrer del Trinquet de Cavallers de la capital (números 11 i 13). Aquest palau és obra de l’arquitecte Jorge Gisbert i consta de dos edificis de vivendes senyorials, amb dos grans portades, en la part superior de les quals trobem l’escut del marquesat. 

Respecte a la casona que tenien a Quart, segons José de Navarrete i Vergadà declarava al seu expedient personal de Senador en 1884 consta de “una casa en el poblado de Quart de Poblet, calle de Madrid, nº 6, manzana 6ª que consta de piso bajo con entrada, cocina, dos lagares, bodegas, almazara, cuadras, cuartos de aperos, almacenes, un huerto, tres corrales con un pesebre y además una cisterna, piso entresuelo destinado para habitación principal y segundo habilitado para granero, andana, lindante por la derecha con la calle de la Pelota, por la izquierda con la plaza de Dau y por la espalda con la calle del Portalet, mide este edificio una superficie de 1846 metros cuadrados en esta forma: La parte edificada 649, la de los corrales 277 y el huerto 920…”.

El marqués del Tremolar, a més del palau, posseïa altres propietats a Quart. Segons certificava Juan Company Carmona, secretari de l’Ajuntament de Quart  a l’any 1884, José Navarrete i Verguedá poseïa i pagava una renda anual de 4010 pessetes al consistori per 7 cases (una al nº 7 del carrer del Rabossall; 4 inmobles al  Carrer de Madrid nº 6, 9,11 i 13; un altre al nº1 del carrer de la Acequia i una casa al carrer de la Pilota nº 2. A més a més, el marqués posseïa terra d’horta a la partida del Roll del Pleit, terra de secà amb oliveres i vinya a la partida de la Lloma, garroferes a la partida del Pantà, vinya i garroferes a la partida del Pou i oliverres, vinyes i garroferes a la partida del Maset.

Certificat de l'ajuntament de Quart de Poblet (a data de 1884-05-14) on es detallen les rendes del Marqués de Tremolar al poble.

Certificat de l’ajuntament de Quart de Poblet (a data de 1884-05-14) on es detallen les rendes del Marqués de Tremolar al poble.

En 1883 el marqués es casa amb Elena Barberà. El matrimoni Navarrete Barberà no tindrà descendència i seran els néts de la seua dona (Elena), qui hereten les propietats de José de Navarrete i Vergedà. De manera que serà el seu fill del seu fillastre, Carlos Carbonell de la Cuadra, qui passe a ser propietari de les terres i els immobles que el marqués tenia a Quart.

La línia del marquesat, no obstant, recaurà en el seu nebot José María de Navarrete y Mayans, fill de Mª del Carmen Mayans y Calleja i el seu germà Manuel de Navarrete i Vergadà. Durant la guerra civil, José María Navarrete Mayans és assasinat amb la seua dona, Amalia Alonso de Orduña, i el seu germà Manuel. Sembla que només sobreviuen Luis de Navarrete Mayans, germà del marqués, i la seua filla, Concepción de Navarrete i Alonso.

Concepción serà la marquesa en la postguerra i fins la seua mort en 1974. En aquest interval de temps és on la vida del palau de Tremolar de Quart arriba al seu final. Però… Com era l’edifici? Per què destacava arquitectònicament? Qui fou el seu últim inquilí?

EL PALAU DEL MARQUÉS A QUART: L’EDIFICI I EL SEU ENDERROCAMENT

Des del punt de vista arquitectònic i artístic, aquesta edificació era un dels exemples més destacats de l’arquitectura privada del segle XIX de Quart de Poblet.

La casa del marqués de Tremolar s’edificà sobre els antics habitatges propietats de la família Peris-Perdiguer. La façana principal estava al carrer Joanot Martorell i el mur perimetral rodava per la plaça del Dau, incloent allò que hui en dia és el Mercat Municipal i girava de nou cap a la carretera per la plaça del ajuntament. La porta principal s’obria al carrer Joanot Martorell nº 6, aleshores Camí Reial de València, i mostrava una gran cadena. Com ja explicaven Cento i Pep, “El marquesat tenia el privilegi de dret d’asil. El logotip d’esta prerrogativa estava gravat en unes cadenes que hi havia a l’entrada i que es podien vore des del carrer.”

Aquesta cadena ha tingut un paper destacat en alguns esdeveniments històrics. Així, segons contava Coll Ferrer, a l’estiu de 1873 les tropes del general Martínez Campos passaren per Quart de camí a la capital del Túria (on el 22 de juliol s’havia proclamat el Cantó Valencià) i els soldats arrancaren la cadena deixant-la tot just en mig de la carretera. En aquella època (finals del segle XIX), Vicente Coll (avi patern de Coll Ferrer) era administrador de les terres i propietats a Quart del Marqués de Tremolar, i per ordre del marqués va recol·locar la cadena, amb ajuda de Vicente Ferrer (avi matern de Coll Ferrer), a la part interior de la porta. Segons semba, ja a mitjans del segle XX la cadena va acabar a Xàbia a la finca El Rebaldí, casa que fou propietat de Carlos Carbonell y de la Cuadra, netastre del marqués i últim habitant del Palau del marqués en Quart.

La vista del palau tal i com mostren les fotos que es conserven, respon a la reconstrucció que es dugué a terme al segle XIX. És aleshores quan l’immoble va convertir-se en una gran edificació d’estil neogòtic amb jardí privat, que s’ubicava al epicentre de la vida del poble juntament amb el Casino i l’antiga Casa de la Vila (actual ajuntament). L’immoble era gran, uns 1846 metres quadrats, amb 649 metres quadrats d’espai edificat (la planta del qual feia forma de “F”) i més de 1100 metres quadrats per al pati i la zona ajardinada. L’edifici principal tenia dues altures amb nombroses finestres rectangulars; el pati tenia una porta d’accés directe al carrer Joanot Martorell, en forma d’arc de mig punt, i tot just al costat estava l’entrada principal a la vivenda. El palau també tenia una capella amb un finestral de vitrall; però era privada i només s’accedia des de dins de la propietat.

L’edifici recorda arquitectònicament al palau que els marquesos de Casa Ramos construiren a inicis del segle XX a l’Eliana i mostrava el gust de l’aristocràcia per l’estètica neogòtica i la Reinaixença cultural valenciana. De fet, el mur perimetral amb merlets (almenas en castellà) recorda al perfil de la Llotja, i la torreta i el volum compacte evoca al Palau de la Generalitat; dos exemples destacats del gòtic civil valencià. Sens dubte, el mur exterior amb merlets d’estil neogòtic li donava un aspecte de fortificació que, donat la importància dels propietaris, va fer que a Quart la conegueren popularment com el Palau dels marquesos.

A la mort de José de Verguedà, marqués de Tremolar, en 1900, el palau passaria a mans de Carlos Carbonell de la Cuadra, l’àvia del qual (Elena Barberà) s’havia casat en segones nupcies amb el marqués. Carlos Carbonell de la Cuadra heredaria l’immoble i altres propietats del marqués, el qual no havia tingut fills. És així com Carlos, la seua dona i els seus tres fills passen a ser els habitants del palau del marqués de Tremolar de Quart; tal i com ens ha explicat una de les seues filles, que ha descrit com la casa “tenía un jardín grandísimo y una bodega en el subsuelo“. Una de les coses que també recorda és l’enorme cadena que penjava a la porta.

En aquesta època també la vida d’una família de Quart s’arrelava a la història del palau. Són Dolores Asensio i Miguel Sanmartín, que vivien i treballaven al palau, com ens ha explicat la filla d’aquest últim. La vinculació va ser tal que Doloretes i la seua família passaren a ser coneguts a Quart com “els del marqués”.

Sempre s’ha dit i publicat que el palau fou enderrocat al anys 40; tanmateix en aquesta investigació hem pogut comprovar que eixa data no és correcta. Les evidències són concloents:

  • Hem documentat l’existència del palau a fotoplànols de 1944 i 1949 que va realitzar la Compañia Española de Trabajos Fotogramétricos Aéreos (CETFA).
  • Hi ha fotos de postguerra i algunes datades en l’any 1950 on l’edifici encara apareix.
  • Al vol americà de 1956 ja es pot apreciar l’edifici de la Caixa d’Estalvis.
  • Contem amb la veu d’un quarter (Diego Martínez Gómez, 1935), a qui hem entrevistat, que va treballar en el seu enderrocament quan tenia 16-17 anys; sent el seu testimoni clau per datar amb precisió el final del palau del marqués de Tremolar.
  • Hem pogut localitzar els expedients de 1947-1948 on Ballester sol·licita les llicències i el permís per la demolició del palau així com les referències documentals al llibre de actes municipals.
  • També  hem pogut localitzar als descendents del marqués, que foren els últims habitants de la casa.

Tanmateix la casa, tot i que ja no tornà a ser habitada, encara canviaria de propietari una vegada més, i acabaria passant a mans “d’un de Mislata”. Aquest últim propietari fou Francisco Ballester Molina, industrial i veí de Mislata, que fou qui l’enderrocà. La Caixa d’Estalvis es féu amb la propietat ja com a solar. 

Francisco Ballester Molina, “el de Mislata”, propietari de la “casa que linda con el camino Nacional de Madrid a Valencia km 346 hectómetro 3 y 4”,  en octubre de 1947 sol·licità a l’ajuntament de Quart “permiso y licencia de obras para el derribo del edificio de su propiedad sito en la calle Primo de Ribera de esta villa, conocido en la misma como Palacio del Marqués de Tremolar”.

La Comissió Gestora Municipal acorda sol·licitar antecedents al Patronato Nacional Artístico “teniendo en cuenta que es un palacio que puede tener determinado valor artístico”. En aquestes dates, és alcalde de Quart, Vicente Santaemilia Monzó, com a secretari actua Luis Negro i l’arquitecte municipal es Salvador Pascual. Malauradament, l’informe tècnic desestima qualsevol protecció i cita així “el jefe de servicio que al efecto se ha personado en dicha localidad e inspeccionado el susodicho inmueble, manifiesta que dicho palacio es de construcción reciente, que carece de interés histórico y en cuanto al artístico, a excepción del escudo de armas emplazado en el dintel de la puerta de entrada al mismo, no hay nada que sea de verdadero interés artístico, para evitar su demolición”.

És a finals de 1947 i principis de 1948 quan l’ajuntament notifica a Ballester la possibilitat de dur a terme les obres tot i puntualitzant algunes condicions donat que la seua propietat “se halla próxima a la carretera Madrid-Valencia”, “el peticionario queda obligado a tomar las medidas de precaución necesarias para evitar peligros al tránsito mediante la colación de las señales diurnas y nocturnas que se precisan para tal fin… queda prohibido depositar los productos del derribo en los paseos y cunetas de la carretera y finalmente… el peticionario será responsable de los accidentes que pudiera ocurrir al tránsito durante el tiempo que dire el derribo”. A més a més l’ajuntament l’informa de què “si en el derribo apareciere elemento o construcción artística que pudiere interesar se comunique urgentemente…”. Serà ja a final de l’estiu de 1948 quan l’ajuntament tramite l’autorització de les obres “con la condición de que los solares procedentes del derribo fueran destinados a la edificación y construcción de viviendas“.

Així que tenint present les dades, els testimonis i la informació consultada com arguments, nosaltres proposem que el palau va començar a ser enderrocat en torn a l’any 1951-1952. Seguidament començà la construcció de l’edifici de la Caixa d’Estalvis, que fou inaugurat el dia 12 d’octubre de 1955; tal i com consta a la documentació existent a l’Arxiu Bancaixa on es cita com en 1945 “se abrió oficina en Quart” [ubicada en inici a l’actual plaça Valldecabres] i deu anys més tard s’ampliaria la xarxa d’oficines, sent la de Quart reubicada i ampliada amb un nou edifici construït sobre l’antiga ubicació del palau de Tremolar. El moment de la inauguració va ser inmortalitzat a una foto que hem pogut consultar a la col·lecció particular de la família López-Monzó.

Gràcies al testimoni de Diego Martínez també hem pogut conèixer de primera mà alguns detalls de la construcció i reconstruir el procés d’enderrocament del palau. Ell ho recorda especialment perquè va ser el seu primer treball, amb 16 anys. Ell havia nascut a Tuéjar però als 6 anys arriba a Quart per viure en casa de son tio Vicente Colomer. La feina al palau va realitzar-la l’empresa que regentaven José Colomer Coll (cosí germà de son tio) i el seu soci Jesús Fita; i juntament amb Diego treballava una colla de sis homes – “crec que ja han faltat tots perquè jo era el més jovenet i ja tinc 80 anys“- i cobraven a la setmana: “anàvem a cobrar a casa de Colomer al carrer del gel [carrer La Torreta]”.

Quan començàrem a treballar per derribar-lo, allí ja no vivia ningú, la casa estava buida“; recorda molt bé com hi havia una zona de vivenda amb més d’una altura i una escala gran, i un pati ben gran amb arbres. “Treballàvem a mà, amb pics, no hi havien màquines i tardarem més d’un any en deixar-ho tot en un solar“. Primer tiraren la zona de vivenda mantenint el perimetre amb el mur per evitar que la gent accedira a la zona d’obres. A més a més tot la fusta de les vigues i les portes s’apilaven juntament amb els escombros al centre del solar. “Tot es féu a pic i a cabaç i llegó. El camió dels escombros entrava i ixia per la porta del pati…“. La fusta era mobila de molt bona qualitat [i amb tota probabilitat, com ja ha explicat Cento Sancho, va ser venuda en un moment en que la fusta era deficitaria]; les portes eren enormes de dues fulles, arrodonides per dalt i ben grans. La casa estava plena de taulells antics, preciosos, i de molts tipus”.

Diego recorda molt bé els materials i detalls de la construcció: “Els sostres eren de vigueta i revoltó [volta catalana]. Tot era molt antiu, no hi havia portlant ni cement, els xapats de taulells estaven posats sobre argamassa de calç i el mur de fora estava dur com el ferro”. L’enderrocament del mur exterior el recorda amb detall. “Era un mur de calç, arena i pedretes. Estava molt dur. Tindria que haver guardat eixe pic… perquè es desfeu; el pic botava de lo dur que era allò“. Matisa Diego que no era un mur de atovons, era un mur de tapial, construït amb encofrat de fusta i farcit de calç, arena i grava. “Patirem molt per traure el mur, hui en dues hores estaria fora…“. L’altura seria de tres metres i mig a quatre metres, segons el seu testimoni, i era ample entre 40-50cm “nosaltres caminàvem per damunt del mur mentre el picàvem, era un mur fortíssim“.

La única resta material que es conserva és un fragment del mur perimetral amb merlets que ha quedat fossilitzat a la paret mitjanera entre el mercat municipal i l’edifici del forn del Portalet. El tram és fa poc més de 3 metres i mig i conserva 11 merlets. A més a més d’alguns taulells dels sòcols originals que decoraven la vivenda del palau. Concretament els quatre taulells que nosaltres recopilem ací foren recuperats per Vicent Martínez de la casa familiar que tenia Vicent Colomer “el parot”, al carrer Numància. Aquest taulells foren recuperats dels enderrocs per Diego Martínez durant les obres al palau en 1951, les característiques tècniques dels quals foren analitzades pels tallers ceràmics José Benitez i Juan Bondia i publicades a El Fanalet secció Arqueologia de la Memòria (Any 2004). Ens consta que més taulells del palau es conserven a cases particulars de Quart, aquests quatre han sigut donats per la família Martinez al fons de patrimoni local.

Una vegada enderrocat el palau iniciaren les obres de l’edifici de Bancaixa. Diego també treballà en eixa construcció amb Colomer i “un arquitecte que venia de València cada 7 o 8 dies a supervisar-ho tot“. Recorda com la feina de cimentació va ser especialment dura, baixaren a pic més de metre i mig per fer els fonaments; però no recorda que apareguera al subsòl cap resta del celler i almàsseres que supodament tenia la casona del marqués. Acabaren l’obra en 1955 i en torn a l’any 1960 ja s’havien alçat les finques de vivendes annexes i només romania la part més occidental del solar que la Caixa vengué a l’Ajuntament de Quart que acabaria construint el Mercat Municipal en 1975.

D’aquest imponent edifici avui només queden algunes fotografies que evidencien com va ser construït per remarcar l’estatus de la familia propietària i el seu títol nobiliari. Qui va vore el palau en peu recorda la seua majestuositat i monumentalitat, i com plenava la panoràmica del epicentre de la vida de Quart en aquella època; per a Diego “era lo més vistós i antic de Quart. Feia molta sensació. No hi havia altra cosa així al poble. Era molt gran i amb una muralla i estava molt cèntric. És una llàstima que ja no estiga però en eixa època feia falta terreny per construir cases i es tirà. Es tiraren moltes coses que hui deurien estar…”.

Evidència d’aquesta estima dels quarters pel palau i la rellevància que tenia al poble ha quedat reflectida en algunes de les fotografies que encara es conserven, on els joves, les famílies amb els seus fills o les xiquetes de comunió elegien el palau com a fons per a les seues fotos personals…

 

Malauradament, aquest monument del Quart decimonònic no ha sobresviscut al temps. Caldrà fer memòria i contemplar les escasses fotografies que es conserven per no perdre per sempre el seu record i la seua presència al poble. Hui únicament podem jugar a reconstruir com seria el perfil de Quart amb aquest gegant al cor del poble. T’ho imagines?

QPHP

BIBLIOGRAFIA i REFERÈNCIES

  • Ardit, M.; Valldecabres, R. (2007): Arbitris i notes per a Quart i València, la gestió agrícola d’un terratinent de l’horta. Universitat de València.
  • Cebrián i Molina, Josep Lluís (2005): Quart de Poblet: Art i patrimoni. Xàtiva, Ulleye.
  • Coll Ferrer, Vicente (1984) :Geografía, origen e historia de la muy leal y heroica villa de Quart de Poblet. Ajuntament de Quart de Poblet.
  • Hermosilla Pla, Jorge (dir.) (2012): Quart de Poblet. Historia, Arte y Geografía. Facultat de Geografia i Història UVEG-Ajuntament de Quart de Poblet.
  • Sancho, Pep; Sancho, Cento (1993): Contes per als néts: el Quart de Poblet de primers de segle. Ajuntament de Quart de Poblet.
  • Sancho Pastor, Cento (2009): Diccionari toponímic de Quart de Poblet. Ajuntament de Quart de Poblet. Ajuntament de Quart de Poblet.
  • Arqueologia de la MemòriaEl Fanalet (Any 2004; nº 4); Quart de Poblet.
  • Àlbum temàtic “Palau de Tremolar” a Memòria Gràfica de Quart.
  • Arxiu Regne de València, Arxiu Bancaixa, Biblioteca Valenciana i Hemeroteca, Arxiu Municipal de Quart de Poble, Col·lecció particular de fotografies família López-Monzó; Arxiu fotogràfic municipal “Imatges per al futur”.

Testimonis i agraïments a:

  • Diego Martínez i Vicent Martínez
  • Encarna Andrés
  • Merche Barbena
  • Jesús Espinós
  • Manolo López-Monzó
  • Maria José Sanmartín
  • Família i descendents de Carlos Carbonell de la Cuadra
  • Ajuntament de Quart de Poblet
Anuncis

3 responses to “EL DESAPAREGUT PALAU DEL MARQUÉS DE TREMOLAR

  1. En la investigación desarrollada para documentar el autor dels “Adbitres” olvidé significar que Joan Peris Perdiguer figura en la inscripción del Puente del Real como ciudadano de Valencia y conseller en 1682, con responsabilidadaes en la Fàbrica de Murs i Valls. Ese año se realizaron los nichos y adornos que colmatan las estatuas de los santos Vicentes. La noticia (siempre hay que citar las fuentes) la he obtenido al releer la obra del dominico Josef Teixidor sobre Antigüedades de Valencia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s