Històries de la guerra: la vida a la colònia escolar de Villa Amparo

Amb aquest article comencem una sèrie de relats sobre la Guerra Civil a Quart des del punt de vista i dels records de les persones que la varen viure. En aquesta primera entrega volen indicir en la colònia escolar de Villa Amparo a partir del testimoni de l’únic supervivent que de moment hem localitzat.

Dins de la nostra recerca sobre Quart de Poblet en els anys de la guerra (1936-1939), una de les nostres troballes principals va ser l’existència d’una colònia escolar del Ministeri d’Instrució al nostre municipi: la coneguda com Villa Amparo. Sobre aquesta colònia hem escrit ja alguns articles i gràcies a l’adquisició de fotografies de d’època, conservades a la Biblioteca Nacional de España, es va organitzar a la Casa de la Cultura de Quart de Poblet una exposició amb la documentació que teníem fins eixe moment.

Curiosament uns dies després de la inauguració una carta arribava a l’Ajuntament. El remitent era Antonio Abellán Piqueras. No el coneixiem, però el seu nom ens era familiar. Després de llegir la carta vàrem entendre que ell és un dels xiquets que va viure a Villa Amparo durant la guerra i que a més a més és l’autor d’un dels dibuixos que es podien veure a l’exposició. Sincerament va ser un moment molt emocionant; més de setanta anys després, Antonio ens contava a la carta que la notícia de l’exposició i la recerca sobre la colònia li havia permés reviure una part de la seua infantesa i havia reviscut sentiments i records que feia anys que no havia explicat a ningú. El que ell no sabia era que erem nosaltres els agraits i els emocionats perquè ell és per a nosaltre l’eslabó perdut d’aquesta història; una font directa i un testimoni de primera mà de la vida a la colònia. Fins eixe moment, nosaltres només havíem pogut reconstruir eixa història a través de les fotos, del material documental i de la comparació amb les altres colònies de l’època. La seua carta primer, i la seua veu posteriorment, ens han obert noves vies d’investigació. El testimoni d’Antonio ens és, per tant, fonamental per cobrir aquest buit del nostre treball i al mateix temps explicar com va ser la vida a la colònia durant els mesos en que estigué en funcionament (1937-1938).

Segons el seu testimoni, Antonio va ser un dels últims xiquets en instal·lar-se a la colònia. Ell tenia 8 anys quan va arribar. Va ser el seu germà gran, José Abellán, aleshores tinent de carabiners a València qui el va portar a la colònia. El pare d’Antonio també militar de la Marina havia mort junt amb la seua mare abans de la guerra i el seu germà va decidir que la colònia de Quart era el lloc ideal per allunyar-se del front de guerra.

El primer record d’Antonio és del dia en que va arribar: “el día que llegué llovía mucho, yo era tripa y ojos, estaba muy delgado y una niña mayor que estaba en la colonia, se ocupó de mí desde un primer momento para que no me faltara de nada”.

Aquesta xiqueta era María de la Paz Moreno, que tenia 12 anys quan va arribar a Villa Amparo. Mari Paz com li deia Antonio “no se separó de mí en ningún momento; se encargaba de darme tres veces al día aceite de hígado de bacalao, desayuno, comida y cena”. Quan la colònia es va traslladar a Alcoi, Mari Paz va seguir fent-se càrrec d’ell. L‘acomiadament va ser molt dur per als dos, quan els van separar va plorar molt i no volia deixar-la anar, per a ell havia sigut més que una germana. Antonio recorda trist com des de que van marxar d’Alcoi en 1939 no ha tornat a saber res d’ella.

Antonio i un altre xiquet de Madrid “no recuerdo su nombre pero pintaba muy bien y me enseñó a pintar a mí”, van ser els únics que es van quedar a Alcoi fins que algun familiar va venir a buscar-los. La resta de xiquets, uns 47 o 48, van ser traslladats a València i “según nos dijeron a unos los enviaban a Rusia y a otros a México”, recorda Antonio.

Veient les fotos Antonio se’n recorda d’una altra xiqueta que anava sempre amb ells i que apareix a l’esquerra d’ells a una de les fotografies, així com també a la fotografia d’una xiqueta rentant-se les dents que va ser utilitzada pel Govern de la República al quadern de “Children’s colonies”. Antonio no recorda el seu nom, només que “se enganchaba siempre a Mari Paz y a mí”.

Sobre el dia a dia a la colònia Antonio explica com estava tot molt organitzat i com la principal característica era la disciplina: “en la pizarra teníamos las reglas y los horarios de la colonia”, però tot en un ambient molt convivial “se nos pedía nuestra opinión y debatíamos las cosas”. De l’horari diari ens diu “por la mañana nos levantábamos a las 8, hacíamos ejercicio y luego nos lavábamos e íbamos a desayunar, después íbamos a clase y por la tarde los niños dibujábamos y hacíamos trabajos manuales, mientras que las chicas hacían jerseys para los rusos”; una norma bàsica era aprendre a fer el llit “nos obligaban a hacer la cama y al principio las chicas nos ayudaban”.

De les classes Antonio recorda especialment els dictats que els hi feia don Gaspar, ja que el mestre sempre el renyia “porque me comía las letras”. Les excursions que feien es decidien entre tots, Antonio reviu com anaven principalment al riu Turia, que en aquell punt era molt ample i disfrutaven molt banyant-se en el riu i jugant. Aquestes excursions els servien també per aprendre coses de la natura i de la vida “nos daban leciones sobre el terreno, nos enseñaban a reconocer las plantas, a orientarnos y a saber lo que puedes comer y no”; una metodologia molt avançada per l’època, basada en els principis de la coeducació on les lliçons no s’aprenien només a l’escola, sinó que els coneixement teòrics es completaven amb l’estudi a l’aire lliure i el contacte amb la natura.

Antonio recorda bé com era la casa per dins, “era una gran casa, tenía dos plantas: en la planta baja estaba la cocina, la sala de estudio y el comedor; mientras que en la planta superior estaban las habitaciones, a un lado la de los chicos y al otro lado la de las chicas”, la casa també tenia una torre, a la qual don Gaspar, el mestre, no els deixava pujar perqué era perillós, però com ells van insistir molt, finalment “nos dejó subir de dos en dos o de tres en tres una sola vez para saciar nuestra curiosidad”. Com es pot apreciar a les fotografies a l’exterior de la casa hi havia una zona amb animals i després una zona de camp on es feien els exercicis i un camp de vinya molt gran on els xiquets anàven a menjar raim.

Pel testimoni d’Antonio sabem que la voluntat d’allunyar als xiquets del front per protegir-los va funcionar bé, ja que ells no eren quasi conscients de que el país estava en guerra “nosotros estábamos para comer uvas”. En el cas de Quart, la colònia com a tal no va ser bombardejada, però ells podien vore els bombardejos que hi havien a prop i les respostes dels antiaeris republicans “para nosotros eran fuegos artificiales”. Tot i això, l’intensificació dels bombardejos a l’any 1938, i la presència d’objectius propers com l’aeròdrom de Manises i els dipòsits de la CAMPSA van fer que tots els xiquets amb els mestres foren traslladats cap a Alcoi. Eren 49 i a Alcoi s’hi va afegir un o dos més. Antonio no dubta ni un moment en citar el nombre de xiquets perqué cada matí passaven llista i anaven enumerant-se tots d’un en un.

Del dia a dia de la guerra, Antonio ens ha parlat de la visita habitual de militars soviètics (potser la proximitat de la brigada de blindats de l’Exèrcit de la República afavoria la visita dels oficials russos). Dels Estats Units i de Noruega rebien aliments i medicaments (llet, formatge, carn), [la referència a l’apadrinament noruec podria correspondre a la colònia d’Alcoi, on el comitè suec-noruec havia construït un hospital] i ells a canvi els hi feien roba d’abric i treballs manuals.

Per Antonio, el bon ambient amb els altres xiquets i els mestres el va fer viure un dels millors moments de la seua vida. Tanmateix, quan va acabar la guerra va començar el calvari per a aquells xiquets, l’únic mal dels quals havia sigut néixer en el bàndol equivocat. Aquest xiquets i xiquetes que el govern havia intentant aïllar i protegir del conflicte haurien de ser la llavor del futur, els nens de la República, que un cop acabada la guerra farien renàixer els ideals democràtics i republicans en els que estaven sent educats. Tanmateix el devenir del conflicte i la victòria dels rebels, els va convertir en els fills i les filles dels vençuts, en “rojillos”, en xiquets que es farien grans amb l’estigma de no poder dir en veu alta qui eren, d’on venien i què pensaven.

A data d’avui, Antonio és l’únic xiquet de Villa Amparo amb el qual hem pogut parlar, i ací volem fer-li un homenatge a ell i fer memòria d’ell i de la resta de xiquets que van viure la guerra a Quart. Potser hi ha més supervivents i encara tenim sorpreses per descobrir; així que cal seguir treballant.

La història s’escriu amb les vides dels que l’han viscut. La vida durant la guerra, demanda necessàriament les fonts orals, els records, les memòries, les veus d’eixes persones per poder enriquir els nostres discursos i per matisar amb pinzellades d’humanitat eixe difícil escenari que suposa explicar com en un país, en un poble, en un barri i en una mateixa família les persones s’apuntaven amb el dit i amb pistoles simplement per defendre idees diferents.

Ens pròximes entregues anirem compartint les entrevistes que hem realitzat sobre la vida al poble durant la guerra. Volem també aprofitar per fer una crida a aquelles persones que tinguen o coneguen testimonis que vullguen participar en aquest projecte de recuperació de la memòria oral i convidar-los a que es posen en contacte amb nosaltres si volen ser entrevistats/des.

Anuncis

2 responses to “Històries de la guerra: la vida a la colònia escolar de Villa Amparo

  1. Esta historia parece de película. Que os haya encontrado él a vosotros es realmente fascinante.
    ¿De donde sacáis el tiempo para escribir e investigar todo esto? ¡vuestro blog es increíble! Gracias por todo vuestro trabajo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s