Un quarter a l’Stanbrook

Aquest pròxim divendres es commemora el 75 aniversari de l’odissea de l’Stanbrook, uns dels darrers episodis de la guerra civil espanyola; així que per a recordar-lo publiquem en aquest article la història d’un quarter que va salpar en aquest vaixell camí de l’exili.

L’Stanbrook és una icona en la memòria del exiliats republicans espanyols. És tracta de l’últim vaixell que ixqué cap a Algèria carregat amb milers de persones que fugien del terror del feixisme. En origen fou un vaixell de càrrega carboner, construït en 1909 a Newcastle, i que en 1936 fou adquirit per la República amb el recolzament logístic del Partit Comunista francés (Martínez, 2005). En paraules del seu capità Archibald Dickson, es un pequeño navío de 1382 toneladas brutas con una eslora de 230 pies (70,1 metres) y una manga de 54 pies (16,45 metres). Su velocidad es de alrededor de 11 nudos” (carta 2-3/4/39).

Foto: web Operació Stanbrook

Foto: web Operació Stanbrook

Al igual que molt altres vaixells durant març de 1939, l’Stanbrook salpà des del port d’Alacant a les 23h de la nit del 28 de març de 1939, quan la guerra estava perduda; quan Azaña ja havia dimitit i quan el govern de Negrín ja havia marxat a l’exili. Durant aquests últims compassos del conflicte, els ports de la costa mediterrània, i especialment el d’Alacant, foren el punt d’eixida de nombrosos vaixells plens de persones que hagueren de fugir per no morir. Un escenari desgarrador on una allau de persones feia cua per accedir als vaixells.

L’Stanbrook arribà a Orà (Algèria) la vesprada del 29 de març, després de més de 20 hores de travessia. Tanmateix, tot i que les dones, els nens i malalts i la gent major foren desembarcats als pocs dies, l’autoritat colonial francesa mantingué aquest i altres vaixells amb exilats en quarentena al port, comportant que moltes persones romangueren al vaixell quasi un mes abans de poder desembarcar.

L’Stanbrook va embarcar a totes les persones que hi varen cabre, l’amuntegament i les penoses condicions de la travessia eren òbvies. Són comuns les narracions que narren com el capità del vaixell, A. Dickson, va accedir a “salvar” a tots els possibles; tot i que alguns historiadors desmitifiquen un poc al personatge i la seua carta. Les xifres concretes ballen segons els autors (2.638 persones segons J.B. Vilar i 3.028 segons B. Vargas). Entre totes aquestes persones, un quarter hagué d’eixir a l’exili cap a Argèlia per conservar la seua vida i per reunir-se amb la seua dona que havia partit setmanes abans. Era, un Valldecabres.

Sens dubte, d’entre les famílies de Quart, la nissaga dels Valldecabres és una de les més destacades. El seu arbre genealògic i les seues històries de vida ens donarien per fer una novel·la d’aquelles que esdevenen best-sellers i que fins i tot acaben convertides en serie de televisió, ja que analitzant les seues vides podem reconstruir ben bé l’història del nostre poble i alguns dels fets històrics més destacats de la nostra història recent. Nosaltres, rescatem avui en aquest article a un dels Valldecabres del que menys s’ha parlat: Onofre Valldecabres Malrás, i ens centrarem especialment en un dels episodis que marcà la seua vida i la de la seua família durant la guerra civil (1936-1939): l’exili a Orà a bord de l’Stanbrook.

Onofre era nét d’Onofre Valldecabres Sanmartín, “el tio Diputat”, i germà d’Emilio Valldecabres Malrás, un destacat membre del partit socialista que ocupà durant la República els càrrecs d’assesor jurídic del Ministeri de Guerra i Auditor de Guerra; Emilio és més conegut perquè en gener de l’any 1940 amb 33 anys fou afussellat a Madrid acussat de la mort de Primo de Rivera. La història personal d’Emilio ja ha sigut recopilada en altres llocs (Coll Ferrer, 1987, 113; Gascón, 2012, 43-44; Levante 03/02/2008). També Emilio havia planejat abandonar Espanya. El seu primer intent va ser prendre un avió a Manises però davant les amenaces que havia rebut, va decidir un plan alternartiu: embarcar a l’Stanbrook amb el seu germà Onofre. Tanmateix, com ens ha contat la seua neboda, Annik, les coses no van eixir com planejaren. Ell s’havia acomiadat de la seua mare i de la seua única filla, la menuda Marina (la seua dona Marina Tomás García havia mort mentre donava a llum en plena guerra civil), i planejava viatjar en cotxe i reunir-se amb altres persones amb les que havia acordat marxar. No obstant, el seu vehicle es va avariar i tot el plan s’endarrerí. La seua cunyada, Juana Alberich, ens ha contat que potser fóra víctima d’un sabotatge i/o que el seu xofer el pogué delatar. Emilio finalment fou detingut en Alacant i traslladat al camp de concentració de los Almendros, a la plaça de Tocabán, a los Castillos, als quartells de Benalúa per acabar al camp de concentració d’Albatera; des d’on fou traslladat a Madrid, on va ser executat el 17 de gener de 1940. El seu càrrec i la seua signatura el 19 de noviembre de 1936 a l’informe a favor de la pena de mort de Primo de Rivera el van condemnar a ell.

Onofre d’altra banda era membre i militant del partit Izquierda Republicana. Abans de la guerra treballava a Quart gestionant la fàbrica de taulells del seu avi, la aconeguda ‘Azulejos Onofre Valldecabres‘ i durant la guerra va exercir com a comandant a l’exèrcit republicà. Ingresà a l’Escola Militar Antifeixista d’on va eixir amb la gradació de capità i es passà al cos de Carabiners del Ministeri d’Hisenda. També estigué al front de Guadalajara i tornà a València per a formar part del Servei de Contraespionatge Militar com a director del SIM (Servei d’Intel·ligència Militar). En 1939, pugué eixir en l’últim vaixell que salpà des del port d’Alacant (Stanbrook)  i exiliar-se en Orà (Algèria). Annik, una de les filles d’Onofre, que ja va nèixer a Algèria (Sidi Bel Abbes, 1945), ens ha contat com son pare va tindre “sort”: “El gobierno republicano ante la inminente condena a muerte de mi padre, organizó la salida de mi madre hacia Argelia a principios del 39. Ella estaba embarazada de mi hermano y a su llegada fue acogida por una señora española que residía allí. Después, cuando mi padre pudo salir con el Stanbrook se reunió con ella y afortunadamente vivieron en casa de esta mujer y no fueron internados en un campo de concentración como sí les pasó a la mayoría de exiliados”.

L’exili va ser dur i la seua vídua, Juana Alberich als seus 95 anys ens ha descrit amb detall com va perdre el seu fill de dos mesos, com els diners republicans que havia portat no valien res i com, al principi, ella i el seu home hagueren de treballar cosint i descarregant vaixells per eixir endavant. Posteriorment, Onofre va decicidir seguir la tradició familiar dels Valldecabres i va dedicar-se al món de la ceràmica, on l’experiència familiar en el sector i l’ajuda dels masons (societat a la que pertanyia) li obriren algunes portes.

Nascut el 15 d’octubre de 1912, Onofre Valldecabres Malrás, fill d’Emilio Valldecabres Pechuán i d’Elisa Malrás Clement, va eixir d’Espanya a l’edat de 27 anys i va viure en l’exili fins que una vegada mort Franco pugué tornar a Espanya. La seua condemna a mort pel franquisme el va convertir en un pròfug, no podia tornar al seu país, als seus fills no els pogué inscriure com a espanyols (encara que avui tenen la doble nacionalitat franco-espanyola). Tanmateix, com ens ha relatat Annik: “Mi padre, que había solicitado la nacionalidad francesa, hizo un viaje a Valencia en los setenta. Llegó en avión a Manises y nada más aterrizar pensó en ir al Ateneo para reunirse con sus compañeros. Sin pensarlo le dijo al taxista «Por favor, a la Plaza Emilio Castelar», y el taxista se volvió y le dijo «¿Usted viene del exilio, no?». Feia anys que la plaça havia canviat de nom per a passar a ser la Plaza del Caudillo

Els últims anys de la seua vida els va viure ací, i va morir a França, a casa de la seua filla major, on havia anat de viatge a passar les festes de Nadal l’any 1980. Avui les seues cendres viatgen per les aigües de la mar Mediterrània, aquelles mateixes que el van vore eixir des d’Alacant l’any 1939.
La seua vinculació amb Stanbrook el converteix en part de la història d’aquest vaixell en ser un dels milers ciutadans que hagueren de fugir a l’exili un 28 de març d’ara fa ja 75 anys; i aprofitant la commemoració d’aquest 75 aniversari li dediquen el nostre humil i més sincer homenatge a Onofre, Juana i la seua família.

Bibliografia

Entrevista a Annik Onofra Valldecabres Alberich, filla d’Onofre (23 d’agost de 2013) i a la seua vídua Juana Alberich (2 de setembre de 2013).

Hemeroteca: Levante: 03/02/2008.

Operación Stanbrook

Carta del capità del Stanbrook

V. Coll Ferrer, (1987): Geografía, origen e historia de la muy leal y heroica villa de Quart de Poblet. Ajuntament de Quart de Poblet.

P. Gascón, (2012): Historia de los vencidos: Quart de Poblet 1918-1942. Ajuntament de Quart de Poblet.

J. Martínez (2005): El Stanbrook. Un barco mítico en la memoria de los exiliados españoles. Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 4, pp.65-81.

A. Moreno; P. Olmos (2014): Quart de Poblet 1936-1939. Un poble de la rereguarda. [treball d’investigació inèdit]

J.B. Vilar (1983): Relación nominal de los militantes republicanos evacuados de Alicante por el buque inglés «Stanbrook» con destino a Oran en 28 de marzo de 1939. Anales de Historia Contemporánea vol. 2 Universidad de Murcia.

Anuncis

One response to “Un quarter a l’Stanbrook

  1. Retroenllaç: Empresas familiares e históricas de Quart | quart de poblet: història i patrimoni·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s