A propòsit d’uns materials dipositats a la Casa de la Cultura (I)

En aquest article volem analitzar el patrimoni de Quart a propòsit d’uns materials dipositats a la Casa de la Cultura.

Aquesta història comença com moltes altres, gairebé per atzar…

L’any 2010, la Universitat de València havia començat un projecte, conjuntament amb l’Ajuntament de Quart de Poblet, per redactar un llibre sobre la història del municipi, el qual formaria part de la col·lecció d’Històries Locals que la Universitat edita1. Com a membre del departament de prehistòria i arqueologia de la UVEG i com a quartera, el coordinador del volum, el Dr. Jorge Hermosilla, em demanà que redactara el capítol relatiu a la prehistòria, la protohistòria i el patrimoni arqueològic.

Així que, acceptada per la meua part la proposta de participar en la publicació, vaig iniciar la fase prèvia de documentació i recerca d’informació que qualsevol treball d’investigació exigeix. Encara que no va ser fàcil, ja que el passat més remot de Quart de Poblet ofereix un buit d’informació. Es coneixen, no obstant, jaciments de la prehistòria recent i la protohistòria a pobles veïns com Paterna o Torrent. Però actualment no hi ha al terme municipal de Quart de Poblet cap jaciment d’aquestes cronologies tan antigues.

Bé, proseguint amb la història que us contava, he de dir que fou, precisament, en el context d’estudi sobre l’origen i la història de Quart, quan en una de les meues visites a la Casa de la Cultura vaig descobrir una menuda campana de metalcrilat amb algunes restes arqueològiques de les quals, jo almenys, no tenia constància (fig. 1). La campana amb els materials es troba a la sala de reunions del primer pis de l’immoble, sobre una taula ubicada en un lateral, o almenys ací la vaig trobar jo mentre esperava per entrevistar-me amb l’aleshores responsable de cultura, Xavier Crespo.

Fotografia d'Hèctor Juan Sanmartín©

Fotografia d’Hèctor Juan Sanmartín©

No mai haguera pensat que trobaria aquest “tresoret” sense haver d’eixir al camp a prospectar i/o excavar (com tantes altres vegades havia fet). Començava llavors el treball per esbrinar, què era això? D’on havia eixit? Qui l’havia portat? Per què estava allí?

Eren moltes preguntes, però amb poques respostes… No per desinterès sinó per desconeixement. Ningú sabíem com havia arribat allí i on havia aparegut eixe material! Davant aquestes incògnites vaig decidir, amb el previ consentiment de l’Ajuntament, dur-me els materials per documentar-los fotogràficament i poder analitzar-los adientment al laboratori del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València. Un cop allà i amb la col·laboració del catedràtic José Luís Jiménez Salvador, vàrem confirmar que efectivament ens trobàvem davant les restes d’un jaciment romà republicà.

El conjunt de material és certament escàs, i es redueix a:

– Fragment d’àmfora Dressel 1 (fig. 1a).

Les àmfores són recipients de ceràmica amb dues anses, usats pels pobles mediterranis de l’antiguitat per a guardar i transportar líquids (especialment oli i vi); però també cereals o d’altres productes.  En el nostre cas, ens trobem davant d’un fragment de Dressel 1, el qual és molt característic de la seua tipologia. Es tracta d’una vora amb el llavi en visera i part del coll cilíndric, on s’aprecia part de l’ansa, que és vertical i de secció plana. Les àmfores Dressel 1 es produïen a la costa de la mar Tirrena, a Itàlia, durant els segles II i I aC i eren utilitzades per al transport marítim de vi de la Campània. La seua forma està especialment disenyada per a l’estiba als vaixells, encaixant-se les unes amb les altres fins formar vàrios pisos d’alçada (Fig. 2).

Figura 2.-Reconstrucció de l’estiba d’un vaixell romà

Opus signinum (fig. 1b)

Fragment (18x10x6,5cm) de paviment de bona qualitat, compost per una capa inferior de morter a base de calç i sorra, i una capa superior amb menuts fragments de ceràmica i roca vermellosa, la qual es piconava per a compactar-lo. L’opus signinum (Opus=obra, aparell; Signinum=procedent de Signia, ciutat de la regió italiana del Laci, actual Segni) és un aparell molt consistent i impermeable, raó per la qual s’emprava en arquitectura i ingenieria hidràulica romana per cobrir sòls i revestir conductes/dipòsits d’aigua, aljubs, etc.

– Fragment de Campaniana A (fig. 1c)

Es tracta d’una base que per la seua tipologia correspon a una escudella fonda, una possible Lamboglia 33b, si tenim present la deficient banda circular, pintada de blanc, que decora el seu fons interior. Aquestes formes són bols profunds, de parets rectilínies i vora no reentrant, que formaven part del aixovar de taula. La ceràmica campaniana és una producció romana d’època republicana, el centre productor més destacat de la qual és la regió de la Campània. Són vaixelles de taula de qualitat, que nasqueren com a imitació de la ceràmica àtica de vernís negre del s. IV aC, i que tipològicament imitaven les formes dels recipients metàl·liques. Segons la tipologia de N. Lambloglia es diferencien tres tipus: A, B i C. En el nostre cas, es tracta d’una campaniana A donat el tipus de vernís negre amb lleugers reflexos metàl·lics i amb la pasta de fang vermellós, datant dels segles III i II aC.

Fotografia Hèctor Juan Sanmartín©

Fotografia Hèctor Juan Sanmartín©

– Informe de Campaniense A (fig. 1d)

En arqueologia, ‘informe’ denomina un fragment ceràmic sense forma concreta, és a dir, que no és vora, ansa, base i, per tant, sol dificultar la seua adscripció tipològica amb cap recipient concret. Sabem no obstant, que és un informe de ceràmica campaniana A pel tipus de vernís negre i pasta que té. Pel seu grossor, pot correspondre a un recipient de vaixella (escudella o plat), encara que no és possible concretar més.

– Fragment informe de ceràmica comuna (fig. 1e)

És un fragment de ceràmica sense decoració, el qual podria ser ceràmica ibèrica pel tipus de pasta i cocció. No obstant, no hi ha possibilitat d’identificació tipològica.

– A més a més de les restes comentades, hi ha dos objectes irregulars que a primera vista, podrien semblar restes d’escòria o deixalles artesanals, però semblen ser d’origen natural (encara que caldria una anàlisis geològica més acurada). I un informe ceràmic amb acanaludures, que a primera vista podria identificar-se com un fragment de ceràmica ebussitana; però que, tal i com ens ha confirmat el catedràtic Carlos Gómez Bellard, ni la tipologia ni la pasta del mateix correspon a una producció d’aquesta procedència. De manera que potser es tracte d’una ceràmica medieval.

Dit açò, podem confirmar que la forquilla cronològica que marquen aquests materials ens trasllada a finals del segle II, principis del segle I aC (època romano-republicana).

Tanmateix, la pregunta, ara, seria una altra. On està o estava localitzat eixe jaciment?
NOTES:
1 Pel que fa als materials que analitzem, donat la seua cronologia han estat inclosos al capítol “Quart de Poblet en el Ager Valentinus”.  
 
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s